top of page

 Als d'una fada

Pista Coventry com una bomba que cau a la nit, silenciosament

i desconeixedora de limpacte que podia arribar a causar.

Ella, com la ciutat, arrassava l'afusellament que el destí li havia reservat.

Sota l'empedrat encara palpitava el ressò de la guerra.

Dins d'ella, el record de les veus que durant 21 dies havien mossegat la seva ment.

Trastorn delirant.

       

“Senyoreta, està al mig de la no-res. La gent només hi veu a refer-se…

A què ha vingut vostè?”- el taxista la va inquirir.

       

“He vingut a fer surf”- va respondre irònicament.

“Surf? Haha, doncs ha arribat a bon port.

Aquí aprendrem a buscar l'equilibri sobre les ones d'un tsunami.”

 

“La veritat és que vinc a veure el meu germà”- la noia es va sincerar.

“D'acord.”

“Està aquí per treure's la llicència de pilot” - va afegir ella.

“Llavors la seva mar seran les núvols…” - va mussitar el taxista.

 

Per la finestra de l'auto observava la grisor de l'ambient,

amb els seus freds i prefabricats edificis.

A la canalla d'Anglaterra els diuen: “Segueixes bon minyó o se t'emportessin cap a Coventry.”

 

L'auto va entrar sigil·losament al 'Ring road',

un complex circuit circular de vies i rotondes al voltant de la metròpoli.

“Hi ha 'ring roads' al cel, Nathan?”

- li havia preguntat al seu germà temps enrere.

“Hi ha tota una xarxa de carreteres!

Es pot volar a qualsevol alçada sempre que ho comuniquis a la torre.

Tota la ruta està controlada per radar.

A més, també hi ha fars per a avions:

Antens unidireccionals i fins i tot radars mòbils de 360°.

Què més vols saber, germaneta?”

 

“Per dir alguna cosa…” - ara ja feia broma. - “Quan estàs pilotant… on cau l'horitzó més proper?”

“Depen de les condicions meteorològiques”

- li havia respost ell per a sorpresa seva.

“Al Regne Unit canviïn constantment. Si per exemple un vent de 200 nusos bufets en aquesta direcció…”

- havia dit Nathan assenyalant el mapa.

“Millor t'ho pinto.” Va afegir marcant-ho amb un rotulador.

“Estàs pintant al mapa una mera prova?”- qüestionava ella.

“Sí. Mira, també pinto una zanahoria.”

Aleshores, en moments com aquells,

les seves ales trencades semblaven curar-se.

Als d'una fada.

Si els ales és guarissin ella aprendria a volar!

 

El taxi va arribar al final del trajecte.

El taxímetre parlava de quant valia creuar la ciutat.

Va tancar el moneder.

Una moneda va caure.

La va agafar, juntament amb una targeta que algú havia extraviat.

Aquesta deia:

“Plant smiles.

Grow laughter.

Harvest love.”

Quina és l'esma amb la qual s'esbossen somriures just en els moments més delicats?

 

“Gràcies” - li va dir el taxista a cobrar.

Sota les ulleres refulgia un ull de vidre.

“Vostè... marxi millor a Londres.”

“Gràcies, prefereixo Coventry”

- va respondre ella ensenyant els dents i obrint la porta.

“M'agraden les revingudes.

Després d'una nit al ras, encara reconforta més el sol de primavera.”

📷 from Creative Commons CC

📝 by Cesar Rampe

bottom of page